Quiero dejarlo dicho: deseo ser una acelga. Ya que éstas, por su condición, no tienen la presión de aparentar cosas que no son, ni ser sabrosas, ni oler especialmente bien. No se les exige ser bellas ni caminar erguidas, ni leer el Quijote, ni ser inteligentes ni atractivas. Me gustaría ser una acelga e ir yo sola por el mundo con mi insipidez y el verde y el blanco, y hervirme lentamente dentro del cazo. Y que al juntarme con las otras en un encuentro puramente circunstancial, intercambiemos las cuatro palabras intrascendentes que una le dice a la vecina durante el trayecto de los cinco pisos en ascensor. Y sentir entre las burbujas y el calor cómo mi cuerpo cambia y poco a poco me vuelvo blanda. Y que me arrojen al plato y ser devorada por no-sé-quién, sin asco ni deleite, como se presupone que tiene que ser. La vida de las acelgas es mucho más simple y triste, quizás, pero igual es preferible. Si tengo que sentirme acelga teniendo cuerpo humano, prefiero entonces serlo y no tener que excusarme por mi insipidez, y el verde y el blanco cada vez.
What have I been doing…? What should I say? I shaved my pussy, I met Marina, I missed the piano lessons. I went to walk above the frozen lake, I listened to some old records at Marina’s place, I ate healthy stuff and drunk some wine. I still have no money and no clue either of how do I feel.
In one hand I feel very excited. I love myself, and my body and my youth. And I feel so happy that I met Marina.
In the other hand, I’m still terribly scared and lost. I’m missing so much someone to love me, hugs, physical contact. Love, a kiss in the neck, holding hands while breathing together, nothing else. I miss being naked close to someone’s body and feel the time running.
And this feeling brings me to him, once again. To take pictures of him, I dreamt about him, I really want to see him, and so on. The pictures are so beautiful and talk about all those things that never happened.
Mi casa se vuelve a caer.
Me has tocado por dentro. Me tienes aquí parada, y yo te tengo aquí metido, que no me sales. Y sé que cuando salgo yo a juntarme con otros, te ven. Así como lo digo: te ven. De alguna forma la gente te intuye, en el sutil acento medio raro que ha tomado mi voz, en cómo la luz se refleja en mi ojo color de tierra, en la espiral perfecta del mechón que me resbala por la cara. La gente te intuye, sin saber muy bien de qué se trata; perciben tan sólo algo, una cosa así como abstracta, una presencia no presente, un sujeto elíptico. Te ven a veces, y te ven todo el rato; en la melodía que llevo pintada en la frente, en la palabra que me cuelga de la oreja como quien lleva un pendiente, en el beso puesto en el cuello, que no está marcado pero lo siento. Y así estoy, ya ves, llevándote a todas partes, tratando de esconderte bajo la ropa -y suerte que es invierno-, meterte debajo del ojo y del pelo; tratando de esquivar el tema cuando alguno me pregunta que qué eres, que de dónde sales, que por qué te llevo. Y, ¿sabes?, te imagino allí tan lejos, tan olvidado de mí, tan ignorante. Sí, ignorante, viviendo los días sin la más remota sospecha de que también estás aquí, mezclado en el aire que entra en mi pulmón al respirar; sin darte cuenta que me tienes, que tu también me tienes sin saberlo y que por eso mismo -porque no lo sabes- parece que no me vas a soltar.
No em puc creure que això s’acabi. No puc assimilar que ens quedi res; un parell de dies, hores. Recordeu com ens vam conèixer? No puc fer més que pensar que no va ser casualitat, que vaig sortir sola de casa aquella tarda només per trobar-vos.
Quina bogeria. Ara som aquí, escurant els últims moments, parlant molt sobre nosaltres, i fent el ruc, com si fossim nenes, com si no hagués passat el temps. I ploreu, no voleu tornar a casa -esclar que no voleu! qui voldria?- i us fa por el retrobament amb les respectives parelles -i si ja no l’estimo?- i tornar a la rutina de la que vau fugir per potes fa no tant de temps. I “hem crecut tant!”-em dieu-, i “ha estat tan bonic trobar-te…” I fem mil fotografies, ens abracem i ens ensenyem les tetes, i bebem molt de vi i plorem de riure.
I tinc un sentiment d’alegria màxima que no em puc treure de sobre, ni vull. Marxeu però sento que no us perdo, que només puc haver guanyat.
Me gusta beber alcohol con los labios cortados y que escueza. Me gusta cuando te dan esos arranques y me montas sin permiso encima de la mesa. Y veo caer al suelo los platos, que parece que se rompan a cámara lenta. Me gusta cuando a veces me dejas la ropa puesta y me tratas como si fuera una puta, un trasto viejo, una maceta. Me gusta cuando me pegas. Me gusta cuando me miras a los ojos y me pegas. Me gusta cuando tengo mis dedos en tu garganta, y te siento el pulso, la piel caliente, y aprieto fuerte; y veo como el rostro pasa del blanco más pulcro al rosado, rojo, violeta. Me gusta ver cómo tus ojos pierden la chispa de la conciencia. Y te corres, te desmayas, te me caes encima y tu cuerpo me pesa. Lo que más me gusta de ti es tu ausencia.
-Què és aquest cel tan maco, per l’amor de déu? Com és que la gent no surt de les seves cases? Com és que no deixen de treballar o de fer allò que estiguin fent? Com és que no es para el món de sobte? Però tu has vist quin cel?!
-És molt maco, sí.
-És increïble.
Resten uns minuts en silenci.
-A Barcelona mai no passa. Vull dir, que mai no deixava de fer el que estigués fent per mirar el cel, ni tan sols se’m passava pel cap. Mai no parava massa atenció a la llum, ni se m’encongia el cor d’aquesta manera. De veritat, sento ganes de plorar i les cames em fan figa.
-I com és que a Barcelona no et senties així?
-Crec que simplement allà el cel no és tan bonic.
Mai havia viscut aquest tòpic a la meva pròpia pell: endur-me el raspall de dents de casa seva.
La decisió que ambdós vam prendre el seu dia de deixar allà un raspall de dents per mi, va sorgir d’una forma molt natural, gens forçada. Amb la mala memòria que tinc, gairebé sempre oblidava dur-lo a sobre quan sabia que existia la possibilitat de dormir a casa seva, o fins i tot quan era clar i s’havia pactat que dormiríem junts. I al final, acabava massa sovint fent el ritual fastigós de netejar-me la boca amb el dit índex i una mica de pasta de dents. Ecs.
Així doncs, un dia vam anar al supermercat, i ens va semblar lògic comprar vi, condons, alguna cosa dolça, i un raspall de dents per mi.
Ara el rapall de dents resta allà, dins el pot de plàstic, sobre del marbre, al costat del seu. Me’l miro una estona: sé que agafar-lo serà un gest trascendental. De sobte, em sembla un acte molt despietat, com una mena de venjança, endur-me’l. Penso que, quan decideixi llevar-se i vingui a rentar-se les dents, hi veurà només el seu. Quin recordatori més cruel de que t’han deixat.
Al final, simplement l’agafo, i me’l guardo a la bossa. Potser aquest recordatori de que ens ha perdut (a mi, i al meu raspall de dents) tampoc no està de més.
La lentitud de saber que sólo quedan dos minutos. Dos minutos para hablar contigo, para decirte, para saber. Pero no hablo. Cada noche lo mismo y nunca hablo. Te miro, te escucho respirar. Tú tampoco dices nada, tu boca está cerrada. No hay besos, no hay mimos, no hay palabras; ni siquiera nos movemos. Nos miramos, en silencio; puedo sentir la sangre corriendo por tus venas a una velocidad incluso por debajo de lo normal. Sólo eso, apenas nada: tú delante mío, casi como si fuera yo más una pared que alguien a quien amaste un poco hace unos días. En los ojos una chispa indescifrable, que se antoja como una idea lejana, nada que ver conmigo. El tiempo pasa lento y se estira, como una cuerda fina que sabemos que al final se romperá. No te pregunto. No quiero saber. Sé que se acaba pero me resisto aún a cerrar los ojos y trato de encontrar un sitio en el que quedarme. Me refugio en el silencio, que me duele, y en tu aliento imaginario, que no me llega, y en este amor elíptico, que se supone que está ahí por algún lado, pero no lo ve nadie porque en realidad no está.
¿Me quieres aunque sea mucho?
Aunque no sea un “te quiero” de los te atraviesan el alma. De los que se te traban en la garganta, de los que ahogan, de los que duelen. Aunque no sea un “te quiero” violento, crudo, seco. Aunque no sea un “te quiero” loco, enfermizo; aunque sea cuerdo. Aunque no sea un “te quiero” a secas, que es el que le sale a uno de dentro.
Dímelo, venga, que ya sabes lo que busco. Dime, por favor, que me quieres, aunque sea sólo mucho.
M’és igual el que pensin: vull escriure brut. Perquè no em puc treure del cap el que em vas fer. Perquè cada cop que parpellejo, durant l’instant que els meus ulls estan del tot tancats, et veig. Nu, prim, calent. Et veig a tu i veig el teu sexe; dur, palpitant, agressiu. I no puc respirar, perquè respirar em recorda quan m’acceleres la respiració, i fa que se m’acceleri un altre cop. I saps?, no puc posar-me sostens perquè, només que res em fregui el pit, sento encara com me’ls agafaves amb força, pessigant els mugrons, fent-me mal i tornant-me boja. I no puc dur-me res als llavis perquè recordo com me’ls tocaves amb els dits, com me’ls ficaves dins la boca, com el gest s’anava transformant: “ara em llepes, ara calles, ara t’acaricio els cabells, ara t’escanyo”. I no puc dur calces perquè se’m mullen, perquè et recordo traient la llengua per llepar-les just abans de d’abaixar-les. I no puc seure, perquè si sec penso en seure’t al damunt, i en com de sobte al tenir-te dins el plaer es va fer, de tan gran, inaguantable. I no puc fer res de res, res més que pensar-te, que excitar-me, que tocar-me, que voler-te tot el temps. Et tinc al cap tot al dia, i no t’hi vull allà. Et vull als pits i a la boca, et vull al cony i al cul, per acabar; t’hi vull a dins, a cada forat, et vull al cos, però no al cap. Perquè després del cap, ve el cor; i no, no estic preparada per això.
Lo confieso: yo tiraba las mandarinas debajo de la cama. Las tiraba para poderme estirar boca abajo, la cabeza colgando, y alargando los brazos para alcanzarlas. Y lo confieso: no era casualidad que siempre llevara falda, y las mandarinas eran una excusa sólo. Lo hacía todo para que tú me lamieras el coño.
Si llegíssim les cartes d’amor que vam escriure a les nostres parelles segurament ens sorprendríem. Quanta dolçor, quantes paraules boniques -que mica em mica van deixar de ser dites-, quants sentiments que es van anar corcant poc a poc, com els nostres cors. Quanta tendresa, quanta admiració, quant de respecte, quant d’amor.
Però no podem llegir les cartes d’amor que vam escriure a les nostres parelles, perquè les tenen elles. Guardades a un racó oblidat dins l’armari, o pot ser que les llancessin fa temps a la brossa perquè els hi feien massa mal. I no podem llegir ja aquests mots carregats d’emocions, amb els que ens intentàvem expressar -amb força dificultats- uns sentiments que eren massa grans, massa purs per ser escrits.
Quines cartes et devia escriure, jo? Què et devia dir? Ja no ho recordo, no sé amb quins adjectius et descrivia, quina sonoritat tenien les frases amb les que intentava transmetre uns sentiments que encara recordo bé. Quines cartes et vaig escriure? Diga’m, què et vaig dir?
N’he llegit una de teva avui, escrita amb un bol·li bic, negre. Alguna falta d’ortografia despistada, una cal·ligrafia segura i neta. I em deies que t’alegrava els dies, que treia el millor de tu i que sempre -passés el que passés-, estaries amb mi. Quanta tendresa, quanta admiració, quant de respecte, quant d’amor. I és curiós comparar-la amb la darrera, l’última carta, la de l’adéu. On em deies que et feia estar trist, que treia el pitjor de tu i que ja no volies saber-ne res, de mi.
I malgrat que no estic trista, ara i aquí ho vull deixar dit: l’amor pot ser terrible.